El passat mes de setembre l’alcaldessa de Vallromanes i els alcaldes de Dosrius i Argentona, compartien taula concretant un relat ple de complicitats i sintonia, més enllà dels colors i les sensibilitats polítiques.
Un relat que dona valor al treball de centenars d’homes i dones que fan possible la política municipal del país.
Els tertulians que ens acompanyen aquest matí de diumenge són:
Montserrat Garrido,alcaldessa de Sant Pol de Mar, per Convergència i Unió. És tècnica superior en educació infantil de formació, ha desenvolupat la seva tasca educativa a l’escola bressol de St Iscle de Vallalta. A l’Ajuntament hi és des de l’any 1987. A l’alcaldia hi va arribar el mes de juny passat, convertint-se en la primera dona alcaldessa del municipi.
Conxita Campoy, l’alcaldessa de Malgrat de Mar pel Partit dels Socialistes de Catalunya.
Va accedir a l’alcaldia a les eleccions de l’any 1991, és la primera dona que presideix l’ajuntament de Malgrat. Ha estat vicepresidenta del Consell Comarcal, presidenta del Consorci per a la Promoció Turística del Maresme i candidata al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1995.
Andreu Francisco, que és l’únic alcalde d’Esquerra Republicana al Maresme. I el primer que lidera tres mandats consecutius. És un apassionat de les noves tecnologies i abans de fer el salt a la política estava al capdavant d’una consultoria de temes relacionats amb la societat de la Informació.
Arxiu per octubre, 2011
Molt sovint transitem per la vida amb la sensació de no controlar-la prou, d’estar massa condicionats per fets i circumstàncies que no depenent directament de nosaltres. Viure amb aquesta sensació no resulta còmode i probablement ens allunya de la felicitat. Tenim la sensació que la manera de viure no ens és pròpia.
Controlar la nostra vida, viure de manera conscient i coherent amb el que som i pensem, no és fàcil, demanda d’enteresa i sovint de força de voluntat. I fer-ho tenint en compte els altres, respectant la diferència, no resulta senzill.
Estem parlant de la vida per aproximar-nos a la mort.
Vivim per morir. És llei de vida. I si massa vegades la vida no ha estat com havíem pensat, apropiar-nos de la mort és ara més que mai una assignatura pendent.
Més enllà dels casos de mort sobtada, la mort comporta sovint decisions cada cop més difícils i inquietants, fins el punt d’haver tornat gairebé obsolet el concepte de mort natural.
L’augment de l’esperança de vida, els avenços en el camp mèdic i científic, la millora en les qualitat de vida de les persones en societats benestants, ha fet que desplacem la mort de les nostres vides i que sovint considerem aquesta un fracàs del sistema. I ja sabem que tolerem amb dificultat el fracàs.
Potser per tot plegat hem perdut la perspectiva de que al final sempre hi ha la mort i que saber morir, saber apropiar-se de la mort, és la millor manera morir en pau.
El doctor Marc Antoni Broggi, acaba de publicar un assaig deliciós i realista, Per una mort apropiada que pretén reflexionar sobre la mort a partir de grans lliçons de vida. Humanitzar la mort. Humanitzar la practica mèdica. Humanitzar la relació amb els malalts.
El bon dol, amor i resilència
Aquell dia Anji Carmelo, la veu serena de cabells blancs, l’àngel que ens parlava de la mort i de la reparació del dolor, dimensionava el seu relat a partir de l’experiència viscuda.
Ara aquell dol ha pres forma de llibre. El buen duelo, amor i resiliència. Anji Carmelo comparteix un temps de conversa dins l’espai Maneres de viure millor.
Anji Carmelo és doctora en Metafísica per la Universitat de Los Angeles. Va coneixer Elisabeth Kluber Ross, l’anuy 1992, un contacte que canviaria la seva vida.
Dejame Llorar, de oruga a mariposa, estás en mi corazón son alguns dels seus llibres.
Entrevista fragmentada (i II): Boris Izaguirre
Us oferim el segon i darrer lliurament de la conversa fragmentada compartida amb l’escriptor i comunicador Boris Izaguirre dins l’espai modernista del Cafè Vienès de l’Hotel Casa Fuster, situat al final del passeig de Gràcia de Barcelona, front els jardinets de Gràcia.
Boris Izaguirre acaba de publicar la seva novel·la, DOS MONSTRUOS JUNTOS.
La mare de Ricky Rubio ens parla del seu fill
La Tona Vives és la mare del jugador de bàsquetRicard Rubio, Ricky Rubio quan surt a defensar els colors del seu equip de bàsquet. Ricky ha estat un nen precoç en el món del bàsquet va començar amb només 4 anys entrenant al club del seu poble El masnou i ja mai més ha deixat de botar-la. El Joventut, el Barça i ara el Minesota Timberwolves formen part de la seva geografia esportiva. Un somni fet realitat el del Ricy: jugar a l’NBA. Aquests dies mentre entrena, espera impacient que es desbloquegi la lliga de bàsquet americana i demostrar que està preparat per al joc-espectacle que es practyica allà. La Carme Parras ha parlat de tots aquests reptes amb la seva mare, la Tona Vives.
Brassens, la nostra memòria
A peu o en bicicleta Rafael vallbona explora en nostre territori de nord a sud; d’est a oest; passat i present imaginant un futur incert i cada diumenge ens envia un relat en forma de postal sonora.
Avui merescut homenatge a Brassens, un músic que avui molts reivindiquen.
La música que fa feliç el cantant Raphael
Avui descobrirem la música que fa feliç al cantant Raphael, Qui després de l’èxit rotun de la seva gira mundial “Raphael, 50 años después” de més de 50 concerts, torna als escenaris aquesta nit a Lleida i diumenge i dilluns a la nit al Gran Teatre del Liceu, amb la gira “Te llevo en el corazón”, el seu particular tribut a la música popular d’Amèrica Llatina, amb un repertorio que inclou tangos, ranxeres i boleros sense oblidar els seus grans hits com ara Yo soy aquel, Escándalo o Mi gran noche., després de la gira es declara apassionat de molts gèneres de música…des del flamenc, al jazz, al rock, la música de cantautor i concretant ja músics o cantants, és fan d’Elvis Presley, Bob Dylan o Frank Sinatra, per dir-ne alguns.
Associació Mares Doules
Amb l’Anji Carmelo parlàvem de l’acompanyament en la mort i ara parlarem d’acompanyar l’arribada d’una nova vida a través de la figura de la Doula. Una dolula és una dona, moltes vegades mares, que ajuden altres mares en el seu camí a la maternitat. Una experiència que es traspassava de mares a filles però que els canvis estructurals en moltes famílies han fet que aquest suport s’hagi de buscar fora del nucli familiar. La Clara vergés és una mare doula. Ella era cuinera, i.lustradora iq uan va donar a llum el seu tercer fill va descobrir la figura de la Doula, es va formar i va fundar l’Associació Mares Doules, pionera en la formació de Doules. També ens acompanya la Sierra Bernabeu, doula i la Imma Sàrrias, llevadora i doula i l’Helena Todó, que ha estat mare fa 6 mesos.
Aquesta és la pregunta que ens planteja, al Cineclub, la filòloga Carmen Gallego prenent com a punt de partida a Contracorriente, una película peruana dirigida por Javier Fuentes-León i estrenada l’any 2010. va ser escollida pel Consejo Nacional de Cinematografía per a representar el Perú als premis Oscar 2010.
Miguel és un pescador de Cabo Blanco, un petit poble al nord del Perú. Viu amb la seva dona Mariela amb qui ha de tenir el seu primer fill. Però al mateix temps manté una rrelació amb Santiago un artista que s’ha mudat al poble i que es rebutjat per la major part dels habitants per ser agnòstic i per mostrar obertament la seva homosexualitat. Santiago mor ofegat accidentalment. Després de mort torna perquè Miguel busqui el seu cos i l’enterri com diu la tradició. Miguel es veurà en el dilema de fer el que li demana el seu amic i mostrar a tothom que està enamorat d’ell o no fer-ho i deixar que l’ànima de Santiago visqui sense descans. Finalment opta per mostrar-se obertament tal i com és tot i les conseqüències que la seva ctitut puguin tenir.
Interpensar
El professor Juan Sánchez-Enciso centra la seva secció a parlar de la importància del diàleg i la conversa per aprendre. Sánchez Enciso recorda els dos tipus de conversa segons el sociolingüísta Neil Mercer, la disputativa, caracteritzada per la defensa de l’ego l’exploratòria que es basa en l’intent d’establir prioritats, arribar a punts d’acord, a reduir la discrepància sense perdre el discurs crític…en definitiva a interpensar. Amb la conversa expliratòria aprensa i amb la conversa disputativa et quedes amb el que ja sabies.




