Està feliç l’Eva, perquè la feina que fa l’omple. Ella que anava per metge ha acabat dedicant-se a l’asistència de persones amb animals. va deixar els estudis de medicina penjats a tercer perquè no l’omplien, no sentia vocació. I va ser arrel de les necessitats de la seva filla que va començar a veure les possibilitats de la intervenció assistencials amb animals, concretament amb gossos.
I aquells companys d’aventures d’infantesa és van convertir en la seva eina de treball per a fer més fàcil la vida de les persones. Ella i el seu marit van ser pioners en la introducció d’animals en el món sanitari a casa nostra, ara en són referents. El seu mètode s’ha exportat a altres lloc com Sudamèrica o Florida.
L’experiència diària, la constatació que els animals obren nous camins de relació amb les persones amb necessitats específiques els ha refermat en les seves conviccions. El treball a favor de les persones, el trencar barreres, el caminar per camins poc explorats els han estimulat.
Una feina que se sustenta en l’observació, la comunicació i el respecte i els animals tenen una capacitat inigualable per arribar a capgirar situacions.
L’Eva forma part d’aquest 1% que se sent feliç amb la seva feina. Un entusiasme amb ona expansiva que arriba a penetrar les pells més dures. Creure en l’impossible és una bona manera danar per la vida i l’Eva és un dels exponents d’aquesta filosofia.

Quan l’Enrique es va quedar sense feina va decidir dedicar el seu temps lliure a fer un voluntariat social. Arrels es va creuar en el seu camí i ja fa deu anys que va començar a “fer el carrer”. Arrels és una Fundació que treballa per reinserir persones que han fet del carrer la seva llar.
I al carrer l’Enrique va aprendre i molt. A observar, a veure allò que altres no saben veure, a no tenir pressa, a respectar l’espai i el temps dels altres, a no jutjar. Un procés que no ha estat fàcil. Els primers dies arribava a casa destrossat, no podia entendre que algú preferís dormir al carrer que sota un sostre.
El carrer és dur, les històries que l’habiten més. Persones que ho han perdut tot: la feina, la família, la casa… algunes fins i tot el seny…i la mà estesa de voluntaris com l’Enrique la majoria de les vegades és rebutjada… Ell va sentir la necessitat d’expressari i comaprtir el que veia al carrer en un bloc que ha donat com a resultat el llibre “Con cartones en la calle” on explica el que el carrer li ha ensenyat, on posa rostre i nom a les persones invisibles, on critica un sistema pervers que permet que hi hagi persones que dormen sobre cartrons.

En Raül no va païr la malaltia de la mare i va entrar en una espiral de malestar que va desnvocar en un ingrés hospitalari i en el posterior disgnòstic d’esquizofrènia. Va entrar de ple en una nova realitat. Dura. Va trencar els vincles amb els amics i es van esfumar els somnis.
Lluny de resignar-se en Raül va buscar alternatives a l’etiqueta que la societat s’havia afanyat a penjar-li i que d’alguna manera el distanciava del que volia. la medicació va començar a funcionar però el que més el va ajudar va ser un llibre que la mare li va regalar. Parlava de la bogeria de manera oberta, establia un diàleg cara a cara entre el malalt i la malaltia.
La lectura d’aquest llibre publicat per l’Associació cultural Ràdio Nikòsia va ser un estímul. va entrar en contacte amb les activitats que organitzaven, va trobar una colla de persones valentes a qui no els feia por assumir la seva diferència i lluitar per integrar-la. I de mica en mica en Raúl va ser capaç de construir un pont que el comunicava de nou amb els seus anhels.
Avui participa molt activament en les activitats que programa Nikòsia; és un dels locutors del programa Ràdio Nikòsia que s’emet per ràdio contrabanda; treballa i escriu. Acaba de publicar el llibre “El Escritofrénico” (Miret Editorial) on explica el camí que ha fet en els últims anys per deslliurar-se de l’estigma amb la intenció d’apropar la gent al món nikosià. Finalment ha trobat el sentit a la vida. Ha aconseguit dedicar-se a la literatura, lluitant per la vida allunyant la por que tant ens paralitza.

La Clàudia duia inserit en el seu ADN la passió per les coses fetes amb les mans. Herència familiar que va intentar aplicar a la moda sense massa èxit. Segueix vinculada a aquest sector però actualment el què la fa feliç és transformar mobles que ningú vol en petites peces d’art.
I va ser gràcies a un atropellament que la va deixar postrada en una butaca durant uns quants mesos que li va tornar a sortir la vena traçuda. Durant les hores d’immobilització va començar a fer ganxet una altra vegada, a restaurar petits mobles, a passar hores i hores entregada a les manualtats, provant noves tècniques, equivocant-se arriscant per trobar allò que relament buscava…Els seus mobles atreien les mirades de la gent desd’aquell aparador a la botiga d’una amiga seva.
I aleshores va començar a positivar la nova situació. les seqüeles de l’accident li impedien dur una vida normal i desenvolupar una feina que requerís un gran esforç físic. Però podia fer moltes altres coses… que durant aquell temps   havia comprovat que l’omplien i li permetien explorar una nova via de realització personal.
Amb els diners de la indemnització de l’accident, el suport de la família i el seu instint innat per crear coses boniques va posar en marxa Meublé. Un espai on restaura i ven mobles amb caràcter que transformen espais i connecten directament amb les emocions. Perquè no és el mateix tenir un moble de sèrie que un que mostra les marques d’una vida viscuda intensament.

Tot i les seves reflexions la Núria és una persona optimista que lluita contra els elements posant-se cada dia la seva bata i entrant a la classe amb un somriure d’orella a orella, la manera més eficaç de trobar la complicitat dels seus alumnes i encomanar-los les ganes d’aprendre.
És professora de materials a l’escola d’enginyeria industrial i aeronàutica de Tarrassa, que depèn de la Universitat Politècnica de Catalunya. Una dona que se sent afortunada de poder compartir coneixements amb persones adultes que encaren el seu futur amb entusiasme tot i no saber què es trobaran quan surtin de la universitat. Per això la fa feliç que anys després els seus ex-alumnes la busquin i li expliquin com els va, en què treballen, quins projectes tenen entre mans… és una satisfacció saber que la llavor de coneixement que ella va plantar ha donat els seus fruits.
La Núria se’n va a casa amb la bata de professora, s’endú a les butxaques les angoixes i les alegries d’una professio que viu amb neguit el futur de la institució universitària catalana que amb els anys ha aconseguit pretigi encara que no en siguem conscients. I quan té una estona lliure li agrada imaginar-se jubilada dedicant el seu temps lliure a la literatura. La Núria té una novel.la publicada i li agradaria poder donar sortida a totes les històries que li bullen al cap. Somnis que algun dia es faran realitat. La millor manera de sobreviure.

Als 6 anys en Mariano va patir una mort clínica temporal per un tractament equivocat contra les “paperes” que li va aturar el cor. Va veure el seu pare com entrava a l’hospital amb un fardell a la mà i el dipositava sobre una camilla. Es va veure mort i aquella experiència, explica, li va canviar la percepció de les coses. Home inquiet que no ha deixat mai de fer-se preguntes, buscar respostes i compartir-les amb la gent; en Mariano va deixar l’escola amb 13 anys per fer-se pagès però es va adonar que els pagesos enverinaven la terra i va decidir remar contracorrent.
va sentir parlar de l’agricultura biològica, va anar fins a França a trobar respostes que el convencéssin i després d’estudiar una altra manera de conrear la terra més respectuosa amb el medi i amb més beneficis per al cos va tornar al seu poble i va començar a divulgar tot el que havia après.
A Benicarló el veien com un bitxo raro, un vegetarià que buscava reconnectar-se amb la terra i amb la vida…. Va ser un pioner, l’introductor de l’agricultura biològica a Espanya… El temps li ha donat la raó. Ara la seva finca és un ecocentre, lloc de peregrinatge de moltes persones que busquen com en Mariano una via alternativa més lligada a la terra. En Mariano viu al 100% el seu compromís. Està convençut que molt poc es pot viure millor. S’esforça per explicar-ho, sempre a partir de l’exemple.

El problema va arribar quan la Maria va tenir nens. Amb els dos primers va compaginar com va poder la seva feina de delineant en una empresa i la maternitat. Amb en Martí, el tercer fill, que va néixer en plena crisi, es va començar a plantejar la possibilitat de deixar la feina que havia fet fins aleshores i reinventar-se.
I la reinvenció va arribar en forma de melmelada. Sempre havia fet melmelades, des que era petita i anava a collir fruits al bosc que després acabaven convertits en una massa dolça i viscosa boníssima per untar el pa. I aquella idea innocent va anar prenent forma en el seu cap ; en el camí va conèixer la Georgina regàs, tota una institució en el món de la melmelada a casa nostra i tot plegat va acabar a “Al pot petit hi ha…”
Des de Guialmons un petit poble a la Conca de barberà i sense moure’s de casa ara la Maria fa de mare i artesana de la melmelada. Ha trobat la fòrmula màgica per casar les seves dues passions. I amb passió remena les melmelades a l’hora que amanyega els seus tres fills. Treballa més que mai però és feliç.
Potser per això les seves melmelades són tan bones… ara somia en poder tenir un espai més gran per fer diversificar la marca, un espai d’interncanvi, de dibulgació… que la connecti amb els seus consumidors. És ben cert que al Pot petit hi ha la bona confitura! Més ben trobat impossible.

La Sònia viu per viatjar, o millor dit per escriure sobre el que ha vist i tocat, i no s’imagina d’una altra manera ni ara ni en el futur. És feliç fent el que fa, compartint les seves experiències a través del seu bloc personal i les col.laboracions a diversos mitjans de comunicació i rebent el reconeixement dels seus seguidors.
Ha passat de pagar bitllets d’autobús, o de tren, nits en pensions de mala mort … a que la convidin a descobrir els millors hotels, spaas i restaurants. ha fet de la descoberta una filosofia de vida. Treballa en un lloc que li permet viatjar, conèixer gent d’altres països, establir relacions més enllà de les nostres fronteres, crear vincles externs per extendre els seus tentacles a altres parts del món encara que sigui sense moure’s de casa… els caps de setmana els dedica íntegra i intensament al seu hobby, el viatge.
Un viatge molt particular en forma d’estada en un horel de luxe, una tarda en un dels millors i recent inaugurats spaas o desgustant un brunch en un restaurant de moda. I entre acte i acte la quasi obsessiva necessitat d’explicar amb tot detall i en primera persona allò que ha tastat.Per això les seves guies, les Sonia Travel Guides són tan emocionals i exclussives perquè estan fetes amb amor, sempre a la recerca d’allò inusual, sorprenent, allò diferent, els tresors amagats a cada racó de món… Que fan que un se senti especial només posar un peu en terra desconeguda.

Fa 10 anys que l’Andrea va decidir abandonar el dret per dedicar-se a pintar. De fet va recuperar un hobby de petita, quan pintava en llibretes i anava a classes a una acadèmia artística. D’adulta va canviar les llibretes per les parets de solars abandonats al Raval de barcelona. Una manera d’expressar-se molt diferent en un moment en què la ciutat vivia una efervescència artística que ha perdut.
Fa uns anys pintar paret era possible, ara és una falta greu, fins i tot si l’objectiu de les pintades és envellir zones degradades… i tenint en compte les normes estrictes dels grafitti que no permeten embrutar propietats privades ni fer determinats dibuixos. I aquesta estricta normativa és potser la que menys agrada a l’Andrea. I per això els seus dibuixos tenen una dosi de denúncia dirigida a fer una autocrítica al sectari món grafiter. per això es va batejar amb el nom artístic de B-Toy. perquè Toy en l’argot de l’street art es refereix a un dibuix dolentíssim.
Amb els anys l’Andrea ha anat perfilant el seu estil i el fil conductor de la seva obra és la recuperació de la memòria històrica. Ho fa a través de retrats de dones d’altres èpoques. És la seva manera de reivindicar que la transgressió, el traspassar els convencionalismes ens ajuda a evolucionar.
Per això ha fet del carrer la seva particular gal.leria artística. Una bona manera d’apropar l’art al carrer, d’humanitzar-lo i democratitzar-lo.