Avui parlem amb la dissenyadora i bloguera, MIRANDA MAKAROFF que ens retrata els seus pares, la dissenyadora LYDIA DELGADO i el músic i compositor SERGIO MAKAROFF.
Sergio Makaroff va néixer a l’Argentina al 1951. De pare dentista i mare mestressa de casa, de molt jove ja es va sentir atret pel món de la música, la moda i també per les dones. Va triomfar amb el seu germà amb el grup Los Hermanos Makaroff. Al 1978 emigra a Espanya on va continuar en el món de la música en solitari, amb èxit. Després d’uns anys allunyat, al 1996 torna als escenaris. El seu darrer treball, del 2011 es titulava ‘El inventor del rompehielos’. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació. Es va fer especialment popular quan l’humorista Andreu Buenafuente el va fitxar pel programa ‘La cosa nostra’.
Lídia Delgado va néixer a Barcelona i tot i que inicialment es va decantar per la dansa -va ser ballarina del Gran Teatre del Liceu-, de la mà d’Antoni Miró va entrar en contacte amb el disseny de moda, les teles, els colors.. i se’n va enamorar. Al 1987 crea el seu propi taller i al 1992 participa per primera vegada a la Passarel·la Gaudí. Els seus dissenys exclusius, elegants i innovadors, la converteixen en una dissenyadora consagrada.

El cinema permet explicar com és el teu país al món. No es cansa de repetir-ho en una època en què la indústria del cinema a casa nostra passa per un molt bon moment creatiu que no va acompanyat del finançamment necssari per tirar endavant projectes que mostren que hi ha un gran talent i diversitat. Tant és en la llengua, tan és el que expliquin. L’important és que siguin bones històries que arribin per la vida directa de les emocions al públic. Fa unes setmanes la gent del cinema ha escollit Isona Passola com a presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Una dona que fa anys va decidir que no esperaria que la truquéssin per treballar sinó que seria ella que trucaria. I així ho ha fet. Amb la tossuderia i l’entusiasme que demostra ha aconseguit tirar endavant diversos projectes que han situat Catalunya al Mapamundi. Avui Isona Passola és la protagonista de Maneres de viure i pensar.

La Jenny Moix ens ha ensenyat a navegar per les nostres emocions per aprendre a viure de manera flexible. Des de la psicologia cada setmana ens repta a mirar-nos per aprendre a desxifrar misteris.
Avui un tema delicat i ple de controvèrsia… la hipnosi. Sovint la hipnsoi s’associa al món de l’espectacle i l’esoterisme i el cert és que cada vegada està més vinculada a la ciència i a la psiocoteràpia.

Aquest mes de maig naveguem per l’imaginari de la il.lustradora Pilarin Bayés. Ha il.lustrat més de 700 llibres i el seu estil és inconfusible. La conversa té lloc a la casa que la dibuixant té a Vic, concretament al barri de santa Anna, on hi va arribar ja fa anys quan tot estava per fer. La Pilarín ens rep a casa seva un matí assolellat amb una taula parada sota un gran arbre, el xiulet dels ocells i un horitzó verd i groc dels camps de colza que caracteritzen la zona. La Pilarin ens parla dels seus anys d’infantesa, de com viu l’espiritualitat i l’esperança que ha dipositat en la figura del nou papa Francesc com a reformador de l’església. El Jardi on som és el punt de connexió entre la casa i l’estudi on la Pilarin crea la seva obra. La vida privada i la vida professional que en el cas d’aquesta treballadora incansble és imperceptible.

Aquest matí ens hem despertat amb una trista notícia. S’ha apagat una de les veus més conegudes i reconegudes del panorama català. La de Constantino Romero. El presentador, locutor i actor ha mort a Barcelona a l’edat de 65 anys. Nascut a Albacete, Tino -com el coneixien els amics- va iniciar la seva carrera professional al món de la Ràdio. No va ser fins al 1985 que fa el salt a la televisió, un mitjà que li reportarà grans èxits i diversos premis. Va ser presentador de programes històrics de com ‘El tiempo es oro’, ‘La vida es juego’ o ‘La parodia nacional’.
Va destacar també en el camp del doblatge cinematogràfic. Ell era la veu de Clint Eastwood, Roger Moore, del Capitan James T. Kirk de la saga Star Trek o de Darth Vaider a la saga Star Wars. Recordem la seva trajectòria professional amb l’actriu Vicky Peña, amb qui va compartir escenari al musical Sweeney Todd i amb l’actor de doblatge Sergi Zamora amb qui va fer de Simba a El rei León i amic personal seu.

Porta anys dedicant-se a la comunicació i divulgació científica, una matèria que l’apassiona. Ell afirma que se sent més científic que comunicador i defensa que la ciència pot ser una forma d’entreteniment cultural. Creu també que la comunicació dels desitjos, les fantasies, els problemes en l’àmbit sexual són una tasca educativa i mèdica pendents. I aquest és precisament el tema del seu darrer treball: la ciència del sexe. Pere Estupinyà és químic i bioquímic. Ha destacat en la seva tasca de divulgació científic, en especial al programa “Redes”, de Televisió Espanyola, on va treballar amb Eduard Punset. Ha treballat en centres tan prestigiosos com el M.I.T, a la universitat de Harvard. Ha estat professor de Ciència, Tecnologia i Societat a la Universitat Ramon Llull. L’any 2010 va publicar el bestseller “El ladrón de cerebros”, on explicava els descobriments més importants dels últims temps i els principals reptes del segle XXI. Actualment viu a Nova York és autor del bloc de El País “Apuntes científicos desde el MIT” i avui ens presenta el seu darrer llibre “Sex al quadrado. La ciencia del sexo”.

La setmana passada inciciàvem una nova conversa fragmentada. aquest mes de maig entrarem en el món de la il.lustradora Pilarin Bayés. Ha il.lustrat més de 700 llibres i el seu estil és inconfusible. La conversa té lloc a la casa que la dibuixant té a VIc, concretament al barri de santa Anna, on hi va arribar ja fa anys quan tot estava per fer. La Pilarin i en Joan van ser els primers pobladors d’una zona que avui en rep en obres. Era una altra època aquella, quan les portes de les cases estaven obertes, els veïns entraven i sortien iles maneres de viure eren diferents a les d’ara. Una casa amb jardí on la Pilarin va criar cinc fills. Avui és un jardí feréstec, verd amb taques grogues, una caseta per als ocells on la Pilar els deixa engrunes de pa, un gronxador i un gran arbre sota el qual avui prenem un cafè mentre descobrim qui és la Pilarin més enllà de la tendra dibuixant de cares rodones d’ulls esbatanats.

Els diumenges, al Maneres de Viure, és dia de tertúlia, és dia per dedicar el nostre temps a compartir punts de vista amb altres persones. Veus amb poca representació als mitjans de comunicació, però amb moltes coses interessant a dir. Idees positives, gestos enriquidors amb els qual volem esperonar la nostra ment i les nostres ganes de viure.
En aquest recull de mirades anònimes, un cop al mes, la tertúlia gira a l’entorn d’un col.lectiu concret. Avui compartim el temps de tertúlia amb quatre estudiants del primer curs de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra.
És amb nosaltres l’Alberto Dexeus. Té 18 anys com deies cursa primer de Comunicació Audiovisual li agrada molt el cinema i la crítica cinematogràfica i no té clar si dirigir la seva carrera professional cap al món del cinema.
També és amb nosaltres en pep Molina, ell té 20 anys és mallorquí i fa primer i segon de Comunicació audiovisual alhora. No té massa clar com encarar el seu futur en el món de la comunicació, si que sap el que no vol fer.
La Ginebra Alfonso també té 18 anys. Estdia primer i li agrada la fotografia i el cinema. De fet ha viscut el món de la fotografia des de ben petita perquè el seu pare és fotògraf.
I finalment comparteix aquesta estona de tertúlia la Maria Colomer. Ella té 18 anys estudia primer i el que li agrada és el teatre i la ràdio. va escollir Comunicació audiovisual per adquirir coneixements de comunicació i es planteja especialitzar-se en interpretació a l’Institut del Teatre una vegada acabi Comunicació audiovisual.

Fa un any el lema “la cultura no és un luxe” es va convertir en un crit de guerra contra les retallades al sector cultural i l’assetjament en forma d’apujada d’impostos que repercutia directament la butxaca dels consumidors de cultura. Des del sector cultural s’han fet esforços per continuar oferint cultura, com una element preuat que en temps convulsos de transció com els que vivim ens han de permetre viure una mica millor. El nostre convidat pensa que l’art ens fa millors. Des de la direcció del Museu d’Art Contemporani de Barcelona lluita per democratitzar-lo, fer-lo arribar a perfils molt diversos amb inquietuds i maneres d’afrontar-se a la creació també distants. Fa unes setmanes Bartomeu Marí renovava per quatre anys més al capdavant del MACBA. Afronta un futur ple de reptes.

Nascut el 1940 a Barcelona, Josep Maria Benet i Jornet és dramaturg i guionista. La fama li va arribar amb les novel·les televisives Poblenou, Nissaga de poder o Vent del Pla. Darrera, però, hi havia ja una dilatada trajectòria en el món del teatre. Aquest any ha estrenat l’obra ‘Com dir-ho’ que es pot veure al teatre Almeria de Barcelona fins al juny.
La literatura i el cinema, es van convertir en el seu refugi, el punt d’evasió, d’una postguerra grisa. El Josep Maria, va començar a estudiar a l’Escola Industrial. Feia campanes constantment, no per anar al parc o a donar voltes pels carrers, sinó per anar a la Biblioteca de Catalunya a llegir llibres i llibres, descobrir nous autors, estils… però enganyar els seus pares, que anaven molt justos de diners, se li feia molt dur. Sentia que els estava fallant i un dia no va poder més i els ho va confessar. Us convidem a conèixer el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet gràcies a la mirada de la seva filla, la Carlota Benet.

Entrem en aquella estona de ràdio que dediquem al nostre benestar. cada setmana a aquesta hora la psicòloga Jenny Moix ens ajuda a prendre consciencia del nostre cos i la nostra ment per saber navegar per la vida.
La Jenny, ja ho sabeu té una gran capacitat divulgadora, els seus savis consell sobre com encarar els problemes més quotidians posen llum a les nostres accions. Una de les coses que ens ha ensenyat és la importància de ser flexibles per ser més feliços, de fet aquesta és la tesi del seu llire “Felicidad flexible” que per cert si encara no ho heu fet un convidem a llegir.