Albert Casals, Albert Galceran i David Alegret a les instal·lacions de La Xarxa

El talent líric català és present a l’escenari del Liceu en la producció de IL TURCO IN ITALIA (Rossini). David Alegret (Don Narciso) i Albert Casals (Albazar) en són dos exemples, i amb ells parlarem diumenge als Moments d’òpera.

També ens acompanyarà Marisa Martins, mezzosoprano que intepreta el rol de Zaida a Il turco liceísta; i coneixerem el debut del Cor Jove de l’Orfeó Català en una producció lírica: Dido & Aeneas de Purcell, de la mà del seu director musical, l’Esteve Nabona.

Flórez i Damrau cantant “Linda di Chamounix” al Liceu

El 19 de maig de 1842 s’estrenava a Viena l’òpera Linda di Chamounix, amb música de Gaetano Donizetti i llibret de Gaetano Rossi.

Linda di Chamounix va ser la primera de les òperes compostes per Donizetti per a la cort vienesa, i va ser tal l’èxit assolit que l’emperador va anomenar-lo compositor de la cort i mestre de la capella imperial. L’emperadriu, que va assistir també a l’espectacle, va regalar al músic una banda amb una dedicatòria personal brodada en or.

L’obra seria traduïda a l’alemany l’any 1849, i pot dir-se que d’alguna manera és la més mozartiana de les òperes de Donizetti per la finor de la seva factura i una espècie de melancolia que recorre tota la composició, barrejada amb elements d’humor, ja que pertany al gènere semiseriós.

L’obra està situada en el punt intermedi entre el Classicisme i el Romanticisme. El personatge femení va ser creat per a una de les més il•lustres dives del segle XIX, Eugenia Tadolini, destacant l’ària “O luce di quest’anima”; que al programa també podrem sentir-la cantada per una gran diva del moment.

Diumenge a les 23, sintonitza amb els Moments d’òpera.

Nino Machaidze i Ildebrando D’Arcangelo durant els assajos al Liceu (A. Bofill)

El títol d’aquesta òpera sembla una rèplica de l’anterior L’italiana in Algeri. De fet, Stendhal, tot i no ser una font molt fiable, va arribar a explicar que el públic de la Scala de Milà, donant-se-les de sofisticats i entesos, va pensar que Rossini els havia col•locat un “refregit” de l’italiana (òpera que aleshores encara no havia arribat a Milà), i per aquest motiu van rebre malament a Il turco in Italia, malgrat que tota la música és original (tret d’algun detall sense massa importància).

Cal destacar que aquesta és l’òpera més mozartiana de Rossini, en el sentit que ens ofereix una gran varietat de números de conjunt, limitant, en canvi, les àries individuals. Tot i que això, a la llarga, va perjudicar al títol, ja que no hi ha cap personatge que tingui una escena especialment lluïda.

També és el proper títol que podrem veure al Gran Teatre del Liceu i, per això, comptarem amb la col·laboració de Joan Matabosch, director artístic del Liceu, el quals ens donarà arguments per a no perdre’ns aquesta producció.

WA Mozart

Beaumarchais, molt orgullós de conèixer Espanya en l’època en què des de França se la veia com un país exòtic i quasi perillós, va voler demostrar les seves familiaritats amb Sevilla i la seva gent escribint la comèdia El barber de Sevilla (de l’any 1774), no exempta de certa sàtira social, ja que els assumptes d’amor de l’incapaç comte d’Almaviva ha de resoldre’ls el seu criat, el despert i intel·ligent Fígaro.

Beaumarchais va donar una prova més dels seus coneixements sobre Espanya a una segona part: Les noces de Fígaro, que la censura va mantenir aturada fins què per desig personal de Maria Antonieta van donar pas a l’obra, l’any 1784, on entre somriures i gràcies s’ocultava un missatge molt més dur contra els injustos privilegis de la noblesa.

L’obra va estar prohibida per tot Europa, però l’emperador Josep II d’Àustria, sempre atent a donar una imatge libreal i tolerant, va decidir autoritzar la conversió en òpera de l’esmentada peça teatral, encara que va cuidar prou bé que les escenes més reivindicatives no apareixessin de manera explícita a l’òpera.

Mozart va convertir la història de Beaumarchais en una òpera buffa italiana, sense cap relació musical amb Sevilla o Espanya; en el tercer acte va utilitzar un “fandango” que Gluck havia inclòs en el seu ballet Don Juan, ubicat escènicament a Sevilla.

S’ha discutit si la iniciativa d’incloure la música de Gluck va ser una idea de Mozart, o més probablement de Da Ponte (autor del llibret), encara que també podria ser de Josep II d’Àustria.

La complexitat de l’òpera va fer que el seu èxit a Viena fos relatiu. En canvi, a Praga va convertir-se en un èxit rotund i els diumenges per la tarda es ballaven peces extretes de la partitura en els balls populars de la ciutat, la qual cosa va motivar que l’empresari de l’òpera italiana de Praga solicités a Mozart i Da Ponte una nova òpera, i així va néixer Don Giovanni, l’octubre de 1787.

Le nozze di Fígaro de Mozart i Da Ponte serà la protagonista de la propera edició dels Moments d’òpera.

Luciano Pavarotti com a “Calaf”

L’òpera Turandot és una òpera en tres actes amb música de Giacomo Puccini, amb un final realitzat per Franco Alfano, a causa de la inesperada mort de Puccini; amb un llibret de Giuseppe Adami i Renato Simoni, basat en l’obra teatral de Carlo Gozzi del mateix títol (i de l’any 1764).

Van estrenar-la pòstumament al teatre alla Scala de Milà, sota l’atenta direcció musical d’Arturo Toscanini, va ser el 25 d’abril de 1926. L’estrena a Catalunya va produir-se al Liceu de Barcelona, el 30 de desembre de 1928.

Puccini va començar el seu treball sobre Turandot el març de 1920, després d’una trobada amb els llibretistes Giuseppe Adami i Renato Simoni. La composició va començar el gener de 1921. El març de 1924 havia completat tota l’òpera excepte el duet final. No obstant, estava insatisfet amb el text del duet final, i no hi va continuar fins el 8 d’octubre, quan va decidir-se per la quarta versió que Adami li va presentar del duet.

Però el 10 d’octubre li va ser diagnosticat un càncer de gola i algunes setmanes més tard va traslladar-se a Brussel·les per a sotmetre’s a un tractament mèdic. Allà li va ser realitzada una intervenció quirúrgica el 24 de novembre, però va morir arran de les complicacions el 29 de novembre de 1924.

Després de moltes complicacions en l’elaboració del controvertit final, va poder estrenar-se, no sense polèmica: enmig de l’acte III, dos compassos després de les paraules “Liù, poesia!”, l’orquestra va aturar-se. Toscanini va aturar-se també, i va baixar la batuta. Va girar-se cap al públic i anuncià: Qui finisce l’opera, perché a questo punto il maestro è morto (“Aquí acaba l’òpera, perquè en aquest punt el mestre va morir”). El teló va caure lentament. Les següents representacions van incloure el final realitzat per Alfano.

No cal dir que Turandot és una òpera que ha gaudit d’una gran popularitat. De fet, segons les dades d’Operabase, és la 16ena òpera més representada en les darreres cinc temporades.

L’òpera pòstuma de Puccini és la protagonista dels Moments d’Òpera d’aquesta setmana.

Maria Callas, com a Violetta

El proper dimecres 24 d’abril els Amics de l’Òpera de Sabadell estrenen una nova producció de La Traviata (G. Verdi), títol que podrà veure’s a Sabadell, Reus, St Cugat del Vallès, Vic, Manresa, Viladecans i Granollers. I és el títol de la setmana als Moments d’òpera, avui ens endinsarem en la partitura de la més coneguda de les òperes; i és que qui no ha escoltat en algun moment el seu popular brindis?

La Traviata està basada en un text d’Alexandre Dumas (fill), titulat “La Dama de les Camèlies”, si Verdi, i el seu llibretista Piave, van escollir un canvi de títol i de nom dels personatges, no va ser per res més que per a evadir els drets d’autor que, és clar, recauen en Dumas; aleshores, amb tan sols aquests canvis s’entenia que l’obra ja era una altra.

Aquesta és una de les tres òperes que formen part de la “trilogia popular” de Giuseppe Verdi, juntament a Rigoletto i Il Trovatore.

De les 23h a les 00h sintonitza’ns i gaudeix de la bella i tràgica història de Violetta Valéry, La Traviata.

Richard Wagner

L’or del Rin (Das Rheingold) és el pròleg de la Tetralogia wagneriana (completada per La Valquíria, Siegfried i L’ocàs dels Déus), compost a partir de l’any 1853, quan Richard Wagner va decidir donar una forma més àmplia al seu projecte de cicle sobre Siegfried.

Atès que va necessitar subvencions reials per desenvolupar el projecte, va veure’s obligat a estrenar aquest títol abans del que ell desitjava, ja que si hagués demorat la seva estrena, segurament, no hauria pogut assolir-la, ja que li exhigien garanties de continuïtat per mantenir-li les subvencions.

Per aquest motiu, i en contra de la voluntat de Wagner, L’or del Rin va estrenar-se abans que la resta de títols que completen la Tetralogia, concretament el 22 de setembre de 1869 a Múnic.

L’estiu de 1876 va reaparèixer pel públic alemany, aleshores ja com a pròleg de la Tetralogia, en la primera edició del Festival de Bayreuth. Des d’aleshores, generalment es representa només acompanyada de la resta de títols de la Tetralogia, ja sigui en una mateixa jornada, en diverses o, com en el cas del Liceu, des d’aquesta temporada i les tres successives.

Amb L’or del Rin, a ulls de Wagner, s’inicia una sèrie d’aconteixements que portaran a la mort de Siegfried, i l’inici d’una nova etapa a la història de la humanitat, ja que la Tetralogia pretén explicar-nos la caiguda dels Déus antics i l’inici d’una nova etapa en què, sense que s’expliqui de manera explícita en cap moment, correspon en realitat a l’etapa de cristianització del món germànic.

Com és habitual, i ja que aquesta és la propera òpera que podrem veure al Liceu, de fet del 20 de març al 2 de maig, comptarem amb la col·laboració del director artístic del teatre de les rambles, Joan Matabosch, per a què ens doni motius per a no perdre’ns aquesta producció.

Ramon Gener i Albert Galceran a La Xarxa

El primer contacte de Ramón Gener amb el món de l’òpera va ser a la prematura edat de 6 anys i, segons ens comenta, va ser traumàtica. Després d’una “adolescència salvatge”, segons les seves pròpies paraules, una importantíssima veu catalana li fa descobrir la bellesa de l’òpera i, des d’aleshores, mai més se n’ha deslliurat.

Primer com a estudiant de cant i piano, després com a cantant professional (amb veu de baríton) i, finalment, com a divulgador que –mig per casualitat– ha acabat al Canal 33 presentant un dels èxits de les darreres temporades: ÒPERA EN TEXANS.

Dedicarem tot el programa a parlar sobre l’òpera, de com la va descobrir i com li arriba la proposta de presentar el programa de televisió.

Per cert, a l’estudi hi tindrem un piano de cua, així que potser el Ramón s’anima a interpretar-nos alguna cosa!

Com sempre, diumenge a les 23h us esperem als Moments d’òpera.

J. Kaufmann com a “Parsifal” (foto: MET NY)

Amb aquesta obra de maduresa, Wagner va tornar als drames musicals de contingut místic; amb Parsifal va aconseguir desencantar completament a Nietzsche, el qual havia admirat el to pagà i anticonvencional de les seves creacions “nibelungues”. La decepció de Nietzsche la justifica pel retorn a uns textos i actituts filocristianes inexplicables, tenint en compte les creacions que havia presentat fins al moment.

Aquesta òpera, la darrera de Wagner, està lleugerament basada en el poema èpic medieval del segle XIII, titulat Parzival de Wolfram von Eschenbach, sobre la vida del cavaller de la cort del Rei Artús, Percival, i la seva recerca del Sant Grial.

Wagner va concebre l’obra l’abril de 1857 però només la completà vint-i-cinc anys després, estrenant-la a Bayreuth l’any 1882.

D’acord amb el seu propi relat, recollit a la seva autobiografia titulada Mein Leben, Wagner va concebre Parsifal el matí del Divendres Sant de 1857, a la residència que Otto von Wesendonck, ric comerciant de sedes i generós patró, havia disposat per a Wagner. Sembla probable que Wagner, dient que s’havia inspirat un Divendres Sant per a compondre l’òpera, es prengués una llicència poètica. Sigui com vulgui, s’accepta que el treball va començar a la residència que li havia cedit Wesendonck durant l’última setmana d’abril de 1857.

Després d’aquest primer esbós, Wagner no va tornar a treballar en Parsifal durant vuit anys, durant els quals va completar Tristany i Isolda i va començar Els mestres cantaires de Nuremberg.

Entre el 27 i el 30 d’agost de 1865, va reempendre Parsifal ampliant l’esbós amb un resum de l’argument i detallats comentaris sobre els personatges i temes del drama.

Una vegada més, el treball va ser abandonat durant altres onze anys i mig. Durant aquest temps, Wagner va dedicar la major part de les seves energies al cicle de L’anell del nibelung, que va completar l’any 1874. Només quan aquesta gran obra va ser estrenada, Wagner va trobar temps per a dedicar-se a Parsifal.

El 23 de febrer de 1877 va completar un segon i més extens esbós de l’obra, que el 19 d’abril del mateix any havia transformat en un llibret en vers (o “poema” com Wagner s’estimava més anomenar els seus llibrets).

Avui, de manera extraordinària, de les 22h a les 23h dediquem els Moments d’òpera a Parsifal.

Plácido Domingo, avui com a Turiddu.

En el context de la literatura verista orientada a divulgar, entre els lectors del Nord d’Itàlia, la idiosincràsia especial dels pobles del sud, Cavalleria Rusticana de Giovanni Verga va ocupar un paper rellevant; un drama en el qual van basar-se per a convertir-lo, posteriorment, en òpera.

Mascagni va enviar la seva òpera al concurs editorial “Sonzogno” i va rebre a Cerignola la inesperada notícia del seu triomf.

Cavalleria Rusticana va ser un èxit, no tant sols als teatres italians, sinó també als europeus, i va convertir-se en un símbol del nou estil, contraposat el verdià, encara en vigor (en aquella època). Generant un gènere en sí mateixa, i posteriorment amb el recolzament de la creació de Leoncavallo Pagliacci, el que avui en dia anomenem: verisme. És a dir, l’òpera al servei de la veritat; amb uns arguments dramàtics, però versemblants, allunyats de les grans corts, per acostar-los al poble amb un estil de cant molt més dramàtic (spianato – aplanat), sense farciments innecessaris.

És aquesta una òpera en què la seva acció es desenvolupa un diumenge de Pasqua i, per tant, un dia com el d’avui.