El terra humit, el suau desig rossega les roques, la impròpia llum de cristalls escardats pel temps i la calor fan de mirall del respirar més tendre i el sol, cohibit pel gairebé insòlit espectacle, comença a allunyar-se. És fosc, arriba la nit, un munt de records idiotes, altament sentits es filtren per la finestra com aquell aire càlid d’estiu i em travessen cos endins fins la medul•la, el meu cos segueix ajegut al llit dia rere dia sense moure’s i el dolor comença a prendre partit. És l’hora de posar la ràdio, la meva amiga de sempre, la que a tota hora, en tot moment està al meu costat, companya incondicional en aquest passeig incert però de tant en tant meravellós per la vida. A tota hora tens paraules per a mi, em distreus la ment, em despertes somriures que altres no em despertarien ni amb la màxima intenció. Mai tens pressa, quan el meu viure s’enfosqueix una mica tu i les teves cançons, com a grans mestres que sou, em feu llum. I si la buidor del viure s’apropa massa a mi les teves paraules sempre plenes de humanitat, color i ritme i compassades amb la lluita per la pau, per la llibertat, pel benestar de les persones… l’espanta i em despertes de nou. Entre aquestes quatre parets, tu i jo veiem passar les agulles del rellotge amb la complicitat de veus que em parlen del que passa al món, veus realistes i multicolors i, per sort, sense aquell afany televisiu que busca les imatges més violentes i morboses per mostrar al mig dia, just a mig dinar i que et deixen el menjar travessat a la gola.
Tu em parles sempre, no fas cas del meu color, raça, sexe, idioma o religió. Parles de tot i per a tothom i m’escoltes, ai amiga meva… Sense tu jo no seria la mateixa, segur! Estimada ràdio, estimada amiga, estimada companya de viatge, amb la mà al cor, saps? Em falten paraules per a fer-te saber quant ets per a mi però gracies per existir!.
Un petó!.